Patrimoni industrial

Imprimeix
Categoria: Sin categoría
Es va publicar el dilluns, 03 novembre 2014



PATRIMONI INDUSTRIAL: Els béns materials i immaterials de naturalesa tecnològica i industrial que constitueixen manifestacions rellevants o els primers testimonis materials de la societat industrial són, així mateix, elements integrants del nostre patrimoni cultural. Estacions de ferrocarril, ponts, indústries, motors de reg, ximeneres de rajola, etc. conformen el patrimoni industrial.

D'entre les diferents categories a Quart destaca:






PATRIMONI PREINDUSTRIAL: obres d'enginyeria i instal·lacions productives construïdes fins a l'època contemporània i caracteritzats per l'ús de l'energia hidràulica o animada.
 




SÉQUIES, ASSUTS, LLENGÜES, PARTIDORS, ROLLS

 

El terme municipal de Quart es troba vertebrat per una extensa xarxa de séquies, que permet l'ús i gestió de l'aigua d'una manera eficaç i complexa. A partir de la séquia mare l'aigua es divideix en diferents braços mitjançant un sistema de llengües, partidors i rolls.

Aquest sistema de séquies tan característic de l'horta es remunta a època romana, encara que la seua configuració actual és conseqüència de les adaptacions que van dur a terme els àrabs. Com a conseqüència de la singularitat i la rellevància cultural i històrica d'aquest sistema de gestió de l'aigua en l'horta valenciana, en 2006 van ser declarats Bé d'Interès Cultural (BIC), amb la categoria de Monument, tots els Assuts de les Séquies del Tribunal de les Aigües de València i de la Real Séquia de Montcada, situats a València, Paterna, Quart de Poblet i Manises. Eixe mateix any també es protegia com BIC el tram de la séquia de Mislata al seu pas per Quart de Poblet. Així mateix, l'Ajuntament de Quart ha declarat recentment com Bé de Rellevància Local (BRL) les llengües de les séquies de Quart i Mislata.

A Quart es localitzen dos assuts de les séquies del Túria: el de Rascanya i el de Favara. Avui dia ja no s'utilitzen doncs la construcció del Pla Sud (1965-1969) va modificar i va redissenyar el traçat del riu.

Azud de Rascanya Quart de Poblet Azud de Rascanya Quart de Poblet

A Quart tenim tres partidors de rellevància patrimonial:
 

Es localitza al parc de Sant Onofre al costat de l'ermita. Situat en el caixer principal de la Séquia de Quart-Benàger-Faitanar, el partidor divideix les Llengües de Sant Onofreaigües de la Séquia de Quart per repartir-les en dos braços: el de la Séquia de Quart, que discorre pel casc urbà del poble i el de la Séquia de Benàger que es desvia cap a Aldaia i Alaquàs. Aquestes aigües reguen hortes dels termes de Quart, Manises, Aldaia, Alaquàs i part de Xirivella i Picanya.

L'emplaçament d'aquest partidor és l'original i encara conserva el seu tallamar central fet amb carreus de pedra acabats en forma d'aresta. No obstant això, la resta del conjunt ha sofert certes reformes que passen per la construcció de caixers de ciment i l'adequació urbanística de l'entorn, ara convertit en un parc públic.

Partidor de Quart-Benàger Llengües Sant Onofre

El canal, que data de 1790, encara es manté en ús. Al principi es tractava d'una rasa excavada a la terra recoberta de tàpia, que anava descoberta en tot el seu recorregut. L'estat actual respon a reformes posteriors que van revestir amb ciment les parets i van afegir engranatges per a les comportes de ferro i fusta.

La importància d'aquest sistema de partició d'aigües radica en la seva persistència al llarg del temps i en funció d'una proporcionalitat que ve establerta des de temps immemorials. La divisió del cabal d'aigua que discorre pel caixer del tram comú es realitza per parts iguals entre les dues noves séquies (ambdues tenen una presa semblant de 240 cm cadascuna). A escassos vint metres aigües a dalt de la partició d'aigües es troba el Roll Franc o de Gràcia, que deriva per l'esquerra de la Séquia mare cap a la població de Quart. El roll és una obertura circular en el llit principal que dóna sortida a l'aigua de forma contínua. En el municipi destaquen el Roll de Gràcia, el de Les Eres, el del Buc i el Roll del Pleit.

La séquia de Mislata, quan abandona l'actual casc urbà, a l'altura de l'actual carrer de Santa Cecília, té un partidor que es troba al descobert dins d'un solar. El cabal es divideix en dos braços: el de l'esquerra, més gran, continua cap a Mislata, paral·lel, però a distància, de l'històric Camí de València, fins al Braç de Moros. El de la dreta gira cap al sud, a la Partida de l’Arquillo, en paral·lel a la Séquia de Faitanar. Aquest tram de caixer de la séquia dreta, passa per la zona protegida de la Séquia de Mislata.

Es localitza enmig del caixer del braç dels Moros que deriva, a Quart, de la séquia de Mislata. Situat sobre el marge dret del riu Turia, just davant del assut de Rascanya i en la part de darrere de l'Hospital Militar, a escàs mig quilòmetre del casc urbà de Mislata. El partidor consisteix en un tallamar de pedra situat a l'interior de la séquia del Braç dels Moros, que divideix el cabal d'aigua de la mateixa en altres dues: el Braç del Franc, deriva pel seu costat dret i s'orienta cap al sud i circula al costat de l’Alqueria dels Tarongers; i el propi Braç dels Moros que rega els camps situats entre el riu i la població de Mislata, fins al seu extrem més oriental. Partidor de Franc-Moros

Aquest partidor conserva tant el tallamar central com les fites laterals, construïts cadascun amb un bloc monolític de pedra treballada.

A diferència d'altres partidors, aquest ha mantingut els materials originals amb que es va construir, els carreus de pedra, i també les proporcions que han de mantenir les dues boques d'aigua, que ací són idèntiques i mesuren 105 cm cadascuna. La partida, on es localitzen aquestes llengües de Fran-Moros, ha fossilitzat el que va anar antigament l'horta de la vega de València. Es tracta d'una partida de terra encara conreada del terme de Quart, que va quedar aïllada de la resta del municipi en els anys 60 amb la construcció del Pla Sud del riu Túria. La séquia encara manté el seu caixer de terra original fins al partidor i realitza un recorregut sinuós vorejant el riu. La pervivència d'aquest element original d'arquitectura hidràulica relacionada amb el repartiment de l'aigua en un entorn agrari, li confereix un major valor patrimonial del que ja té per ell mateix.

El tram Històric de la Séquia de Mislata i el seu entorn, que encara està en ús, va ser declarat BIC en 2006.

La séquia de Mislata és una de les set séquies mare sota la tutela del Tribunal de les Aigües de València. És part d'una xarxa d'enginyeria hidràulica representativa d'una forma d'assentament humà, d'intervenció en l'entorn i explotació dels seus recursos que s'ha vingut produint en la Vega de València des de la romanització; i d'ací el seu extraordinari valor històric i etnològic.

Aquest tram històric de la séquia de Mislata posseeix a més un valor constructiu i paisatgístic per ser en l'actualitat l'únic tram de Acequia de Mislata Quart de Pobletséquia mare que conserva el seu caixer original així com el seu traçat sinuós, sent l'únic que manté el seu caràcter de paisatge de regadiu tradicional.
La séquia de Mislata és el segon gran sistema hidràulic de l'horta de València que pren aigua pel marge dret del riu Túria, entre l’assut de Quart i el de Favara. Sempre ha tingut cadira en el Tribunal de l'Aigües amb la particularitat que un braç de la mateixa, el de Xirivella, almenys des del segle XVII ha tingut una organització separada malgrat compartir un mateix cabal d'aigua. Fins al segon quart del segle XX el sistema de la séquia de Mislata s'havia mantingut de forma quasi inalterable, amb una longitud de la séquia mare o major de 12 quilòmetres, a més de tots els braços secundaris, creuant els termes de Manises, Quart de Poblet, Mislata, Xirivella i València. També havia mantingut el seu perímetre de reg, avaluat en unes 1000 Ha.; fins que el desviament del riu Túria en la dècada de 1960 i el creixement urbà de Mislata i la ciutat de València, ho han reduït en l'actualitat a unes 100 Ha. entre Quart de Poblet, Mislata i Xirivella.
El seu punt d'inici en el riu es troba en la part alta de la població de Manises i la séquia mare discorre en paral·lel al Túria, creua primer l'horta de Manises, passa al costat de la població i continua fins a per el nord del nucli urbà de Quart de Poblet, entre aquest i el riu. Després travessa la carretera de Madrid i s'endinsa en el que avui dia és ja zona urbana de Quart. En entrar a Mislata es trobava el Molí de Cabot, on cinc séquies distribuïen l'aigua en cinc braços. En el primer tram de la séquia mare de Mislata entre el seu assut i fins al Molí de Cabot es troba un estret reducte d'horta al terme municipal de Quart de Poblet. En aquest tram de menys d'un quilòmetre la séquia encara conserva el caixer tradicional de sòl, amb un traçat ple de corbes i uns marges plantats. Més endavant la séquia es troba soterrada i el Molí de Cabot, amb els seus partidors i llengües, desaparegut des de la construcció del nou llit del riu. En paral·lel a la séquia i a poca distància de la mateixa trobem la séquia de Faitanar, que data de mitjan el segle XIX, i que es nodreix de la séquia mare de Quart. Aquest tram de séquia també conserva el caixer tradicional, el seu traçat i el tradicional paisatge d'horta, on a més es localitzava el Molí d'Animeta.




MOLINS HIDRÀULICS

Els molins hidràulics valencians són exemples paradigmàtics de les instal·lacions productives d'època preindustrial i de l'ús de l'energia hidràulica en els processos productius. Es tracta d'una casa/alqueria sobre una séquia que genera l'energia per a moure una roda (el rodet), originàriament de fusta, que mitjançant un eix mou les moles que es troben en la sala del molí. Donades les seues característiques, els molins es converteixen en un element patrimonial que pren significat més enllà de si mateix, doncs s'integren en un paisatge cultural més ampli i ric en patrimoni hidràulic. Sens dubte, quan parlem d'aquest tipus de molins, parlem de l'horta, de les séquies, dels assuts i, en definitiva, de la manera de vida que fins a no fa molt caracteritzava la quotidianitat del Quart; no solament perquè l'economia era agrària sinó també perquè el blat i la farina eren part bàsica de la dieta de les famílies. Amb la industrialització molts molins es van mecanitzar substituint el seu mecanisme tradicional per sistemes de màquines noves i modernes. En la segona meitat del segle XIX es van instal·lar motors a vapor, i amb l'arribada del segle XX es van introduir els elèctrics. En aquestes adequacions modernes, també es va plantejar l'ús dels molins per a un altre tipus d'activitats industrials com la producció d'energia elèctrica o per a moldre minerals i matèries primeres per a l’indústria terrissera.

A Quart destaquen tres molins: el de Real, el de Vila i el d'Animeta. Tots ells sense ús industrial en l'actualitat. 

El Molí de Vila* se situa sobre el caixer de la séquia de Mislata en la partida de l'Alcota, i aprofitava la força de l'aigua de la séquia de Mislata. En origen va ser un molí fariner que podria remuntar-se al segle XVIII, encara que amb seguretat data del segle XIX. En 1913, el quarter Rafael Vila Vilar ho va remodelar i en la seua fase moderna va ser destinat a la mòlta de vernís, convertint-se en un centre de producció clau per a la indústria terrissera de Quart i Manises. Tenia un turbina d'origen alemany, dos jocs de moles i d'una bateria de rodets. Amb el temps, els rodets van ser substituits per una sèrie de bombos coneguts tècnicament com molins a boles tipus Alsing. I posteriorment, la instal·lació va complementar l'ús de la força hidràulica amb motors de vapor, gasoil i elèctrics. En les seues diferents fases també va ser utilitzat durant la postguerra per a moldre carbó i en la seua última etapa es va orientar a la producció de pasta ceràmica fins que va deixar de funcionar en 1989.

El molí comptava amb una tàpia perimetral que tancava el recinte, on un hort precedia l'immoble i on se situava la casa dels propietaris. L'edifici del molí és de dues crugies paral·leles a la façana i l'accés al molí es realitzava per una porta en un lateral. En els anys 90 l'immoble va ser adquirit per l'ajuntament i reconvertit en Auditori Municipal. El projecte arquitectònic de construcció és una obra de Magín Ruiz de Barnús que conserva els murs perimetrals, la coberta principal de l'edifici, la gran porta d'accés i els pins monumentals del seu hort.

(*No confondre amb el molí de la Plaça de Sant Rafael també conegut com molí fariner de Vila a principis del segle XX,

que va ser propietat del Comte de Ripalda i que s'alçava sobre l'actual Assut del Repartiment).

Molí de Vila Quart de PobletAuditori moli de vila qurt de poblet 

Se li coneix amb diversos noms: el Molí de la Senyoria, dels Frares o de Real. Però quan a Quart la gent parla del molí del poble, tot el món es refereix a aquest, ja que és l'únic molí que al llarg de la història hi ha hagut sobre la séquia de Quart.
 Molí de Real Quart de Poblet

Es tracta d'un molí fariner hidràulic. L'edifici antic està situat sobre el caixer del Braç del Molí, i aprofitava un desnivell del terreny de 15 metres per a provocar un salt d'aigua que permetia engegar la maquinària del molí. Avui dia, l'evolució urbanística i el creixement del poble han provocat que el molí es trobe en ple casc urbà (encreuament dels Carrers Majoral de Quart i Gerardo Paadín); encara que en origen es trobava enmig d'una zona agrícola, en la Partida del Molí (també coneguda com la Partida de l’Administració).
 

El seu origen es remunta a època islàmica. Durant cinc segles i mig (1287-1835), el molí va ser una instal·lació gestionada en monopoli senyorial pel Monestir de Poblet, que era el senyor de les terres i els immobles de Quart; raó per la qual també li'l coneix com Molí dels Frares o de la Senyoria. En aquell temps aquest era l'únic molí de Quart, i el senyoriu a través del majoral de Quart nomenava al moliner o bé arrendava el servei a canvi del pagament d'un cànon fix.

Molí de Real Quart de Poblet


La part més antiga del molí és una nau allargada, amb una sola altura i coberta de teula a una aigua, orientada cap al nord. Amb el temps, a la seua esquerra es va construir una altra sala adossada. Les reparacions i ampliacions posteriors van introduir també algunes parts amb fàbrica de rajola.

En la segona meitat del segle XIX el molí va ser desamortitzat i va passar en mans d'una família de València, que va dur a terme refaccions de l'edifici i la maquinària. És aleshores quan es reforma l'arquitectura del molí i la maquinària (es van substituir les peces de fusta per engranatges de ferro); i quan s'amplien les seues instal·lacions i dependències. Les evidències més òbvies d'aquests canvis són la ximenera de secció octogonal feta de rajola (BRL) i la residència del moliner i la seua família, en la part oest del vell molí (actual nº 21 carrer G. Paadín). El conjunt es completa amb un mur que continua la façana de l'habitatge per a emmarcar la porta de dues grans fulles, que donava accés a un corredor d'entrada cap al molí, situat al fons, després de l'habitatge. Aquesta porta té, a més, amb un mosaic de taulell amb la inscripció “Molino de Real”, amb lletres blaves sobre fons blanc i amb les inicials “M“ i “R“ sobre un fons decorat amb motius daurats.
 

El molí va deixar de funcionar en la dècada de 1960, i actualment l'immoble de propietat privada està deshabitat i clausurat. El seu indubtable valor patrimonial ha portat a l'ajuntament a engegar algunes iniciatives per a la difusió del molí. Entre elles, el Molí de Real s'ha inclòs en la Ruta de l'aigua: un itinerari turístic promogut per la Regidoria de Joventut, que pretén acostar als ciutadans al seu patrimoni natural i cultural lligat als recursos hídrics. A més, recentment, l'ajuntament ha declarat el Moli Bé de Rellevància Local, declaració complementària a la de la Direcció general de Patrimoni de la GVA que ho declara Espai Etnològic d'Interès Local.

El Molí d’Animeta està situat sobre la séquia de Faitanar, en la partida de la Foia. Aquest tram de la sèquia de Faitanar data de mitjans el segle XIX, de manera que la cronologia del molí no pot ser anterior a aquesta data. De fet encara que apareix citat en cartografia de 1883, no s'ha documentat fins avui cap referència anterior. A la fi del segle XIX es coneixia com el Molí de José Ríos, veí de Torrent que es va fer amb els permisos i l'autorització per a construir el molí i dotar-ho de maquinària.

En origen era un molí fariner i almenys des de principis del segle XX va combinar aquesta activitat amb la de mòlta de matèries primeres (escaiola i alabastre) per a les indústries de ceràmica i rajoles. Aquesta última es va convertir en l'activitat principal de la instal·lació a partir de 1940. En els anys 70 aquest i la resta de molins hidràulics de Quart van entrar en desús conseqüència de l'ús de noves maquinàries i fonts d'energia.moli d'animeta quart de poblet

Avui dia, solament es conserva un fragment del mur perimetral, i entre els enderrocs s'han pogut recuperar fragments d'una mola volandera del molí. Recentment, la productora I+M TallerMultimèdia, ha realitzat un documental sobre el Molí d'Animeta El Centre de l'Horta (2013), que s'ha convertit en una obra d'obligada referència per a conèixer i estudiar la vida i història d'aquest molí. Sobre l'origen del seu nom, “Animeta”, que apareix ja citat en documentació de 1908, Cento Sancho explica que la llum de l'única bombeta del molí en la foscor de l'horta, es veia des del poble com “les minetes d’oli que, en totes els cases lluïen pels seus difunts”.

 
   




PATRIMONI INDUSTRIAL: elements materials i immateriales relacionats amb les indústries productives que apareixen a partir de la Revolució Industrial.
 

La industralització a Quart es va produir a partir de la dècada de 1940, encara que ja durant el segle XIX s'havien instal·lat en el municipi algunes fàbriques de ceràmica. En aquest procés industrialitzador destaquen principalment tres empreses que es van instal·lar en el poble aprofitant la presència de dues vies de comunicació tan destacades com la línia de ferrocarril i la carretera de Madrid: Refracta (1940), Turégano (1947) i Elcano (1949).

A Quart destaquen en aquesta categoria del patrimoni industrial:
 
 

La factoria de Refractarios Españoles S.A. es va instal·lar al costat de l'estació del tren de Quart de Poblet en 1940. Avui es conserva el pavelló d'oficines que es troba protegit com Bé de Rellevància Local i ha sigut integrat dins de la construcció de la nova Biblioteca Municipal Enric Valor, Quart de Poblet, segons el projecte de l'arquitecte Salvador Vila.

L'edifici d'oficines original és un cos de dues plantes amb coberta plana i que, format per un conjunt de volums adossats, s'alça sobre un sòcol de maçoneria. Des del punt de vista arquitectònic, l'edifici és mostra significativa del racionalisme de l'època amb tocs d’Art Déco, configurant així el conjunt a partir de la forma cúbica i dotant-ho d'una gran funcionalitat.

En la construcció actual s'han conservat a l'interior: el paviment de mosaic de Nolla original i la barana de fusta tipus Déco de l'escala principal. I en l'exterior, la bàscula que s'utilitzava per a pesar els camions i, al costat d'ella, el menut edifici en el qual els treballadors deixaven les seues xapes identificatives en acabar la jornada, coronat amb una R, de Refracta, que va formar part del rètol original de la fàbrica. A més l'edificació de nova construcció ha incorporat una cornisa plana en volada igual a la de les oficines, com a element més significatiu del seu estil racionalista, i s'han utilitzat els colors i acabats de l'antiga construcció per a integrar ambdues edificacions de manera harmònica.


 Edificio oficinas factoria Refracta Quart de PobletBiblioteca Municipal Quart de Poblet (Foto: Ajunt. de Quart)

L’Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercante S.A. va instal·lar en 1949 una planta de fabricació de motors en la línia que separa els termes de Quart i Manises. El gruix de la factoria es troba en terme municipal de Quart (dos terços de la superfície total de 150.036 metres quadrats). El conjunt s'estructura seguint el model tipològic i organitzatiu de les grans factories, on un gran eix longitudinal i un altre transversal organitzen el complex en les seues diferents àrees: serveis i administració, producció, carrers, zona residencial, jardins, zona esportiva i parcs de materials.

Factoria ElCano Quart de Poblet

L'arquitectura del conjunt destaca per la seua modernitat: naus diàfanes amb estructures de formigó armat de caràcter funcional, en contrast amb el regust historicista d'aquelles parts concebudes amb un caràcter representatiu, com el tancament del conjunt a l'Avinguda de Madrid, les portes d'accés, el cos d'oficines, els habitatges dels treballadors, els pavellons per a visites oficials, etc. Es conceben amb una arquitectura eclèctica que entronca amb l'estil arquitectònic propugnat pel règim franquista de postguerra, i que alhora conserva algunes reminiscències a l'estètica Déco.

En el conjunt també destaca el grup de 36 habitatges que es van construir entre 1947-1948. Entre elles 10 xalets de planta baixa i pis amb coberta inclinada, 6 habitatges per a enginyers amb coberta plana, i dues fileres de 20 habitatges de planta baixa per a obrers amb jardins i espais comuns, algunes de les quals van ser projectades per l'arquitecte José Luis García Pellicer.
En els anys vuitanta, com a conseqüència de la reconversió industrial va perdre gran part de la seua plantilla, que en els anys 60 va arribar a aconseguir els 1100 empleats. A partir de l'any 2000, Elcano va passar a formar part del grup HISSAR, fins a la seua clausura en 2008.

Sens dubte, aquest és un dels exemples més destacats del patrimoni industrial valencià que encara es conserva en l'actualitat.


 Oficinas antigua factoria Elcano Quart de PobletTorre del reloj antigua factoria Elcano Quart de PobletOficinas de la antigua factoría Elcano Quart de Poblet

La fàbrica d'olis propietat d'Antonio Andrés Sancho es construeix a Quart l'any 1910, al Antigua fábrica Aceites Andrés Quart de Pobletcostat del Casino. La integren dos edificis, amb façana al carrer Joanot Martorell i al carrer de l'Estació, que sumen una superfície de 796 metres quadrats.

Durant la guerra civil la fàbrica d'olis va ser confiscada pel comitè local de Quart. Després de la guerra va recuperar la seua activitat com a empresa privada i amb el temps va acabar tenint diverses seus, una a Quart de Poblet i una altra en Malagón (Ciudad Real), amb una Caixa central situada en el carrer Ribera de la ciutat de València.

Recentment l'ajuntament ha adquirit els dos immobles que integren el conjunt amb l'objectiu d'atorgar-li un futur ús dotacional públic. La façana al carrer Joanot Martorell és la que pertanyia pròpiament a la fàbrica, com demostra la seua arquitectura espartana dels anys trenta, amb la imposta horitzontal remarcant la separació entre plantes i un simple ressalte dels buits. Els grans espais necessaris per al transport de les matèries primeres i del producte elaborat s'han mantingut. També s'aprecia en aquelles façanes que donen al carrer L’Estació, aquesta austeritat ornamental amb detalls de les cuidades façanes dels habitatges.

Aquesta construcció de rajola és l'únic vestigi que es conserva de Turégano, l'antiga fàbrica d'àcid fosfòric que es va instal·lar en 1947 sobre l'antic Molí de Sant Rafael, propietat del comte de Ripalda.

La ximenera ha sigut declarada Bé de Rellevància Local de conformitat amb la legislació vigent, que regula com BRL les ximeneres de tipus industrial, anteriors a 1940, construïdes en rajola.

En l'actualitat es conserva in situ integrada en el parc públic de la Plaça Alcalde Ramon Segarra.




PATRIMONI D'OBRA PÚBLICA: béns i testimonis per a ús de la ciutadania, vinculats als equipaments tècnics i col·lectius promoguts per les administracions públiques.


La ubicació de Quart en l'entorn immediat de la ciutat de València ha generat amb el pas dels anys un ric patrimoni industrial. Pel que fa a l'obra pública destaquen equipaments i infraestructures vinculades a l'antiga línia fèrria, a la carretera de Madrid, a la canalització de l'aigua potable i als primers complexos industrials.

 

La línia de ferrocarril València-Llíria ha format part de la vida de Quart de Poblet des que va ser inaugurada en 1899 fins a març de 2005. Ha sigut un element destacat de la nostra història recent perquè literalment travessava el municipi, afavorint la instal·lació d'algunes indústries i condicionant el dia a dia de la població. El seu estat actual, conseqüència de les refacciones que ha patit al llarg del temps, no respon a la seua factura original. De la seua existència només queda l'edifici de l'antiga estació, que en origen va ser una estació de tercer ordre, i que està format per un cos rectangular de dues plantes i de dues crugies rematades amb una coberta de quatre faldons de teula àrab. L'estació es troba actualment sense ús des que l'1 d'abril de 2005 es va clausurar la línia.


 

En el segle XIX, València va ser la primera ciutat espanyola a comptar amb servei canalitzat d'aigües potables. El projecte es va aprovar en 1845 i les obres van finalitzar en 1852 garantint així el proveïment a la població i el sanejament del servei. Aquesta xarxa d'aigües potables Depósito de agua de baja presión Quart de Poblets'iniciava aigües a dalt de l’assut de Montcada i arribava a Quart des de Manises, on als afores es van construir els filtres de decantació i depuració; des d'eixe punt una canalització subterrània portava l'aigua fins al dipòsit de Mislata.

En 1883 es van introduir algunes reformes en la xarxa i es va projectar la construcció d'un altre dipòsit d'aigües de gran cabuda a l'eixida dels filtres de Manises. L'obra es va iniciar en 1886 i va ser projectada per l'arquitecte Joaquín María Belda Ibáñez. El dipòsit el formen dos volums rectangulars, té una capacitat de 21000 metres cúbics. Des del punt de vista arquitectònic destaquen els murs perimetrals en rajola vista, amb sòcol, cornisa rematada, cantonades i embocadures dels buits de carreus de pedra. En cadascuna de les façanes amples disposa de sis fornícules que servien d’alleujadors. Una mica més amunt disposa d'una sèrie de gàrgoles, que servien de desguàs de les voltes ocultes sota la coberta de terra, que serveix d'aïllant tèrmic per a mantenir l'aigua a una temperatura constant. Sobre els costats curts disposa en els extrems d'onze respiradors de rajola coberts amb una llosa de pedra que servien de ventosa a cadascun dels recintes.

 L'escorxador municipal de Quart es construí en 1913, en el context dels plantejaments higienistes de l'urbanisme contemporani. La seua ubicació actual distorsiona l'emplaçament original, ja que en origen es trobava als afores del nucli urbà i al costat del Molí de Real per a aprofitar així les aigües del Braç de la sèquia de Quart una vegada havien passat el molí, i poder així, llavar als animals sacrificats.

 L'immoble compta amb dos volums constructius. D'una banda, la capçalera, formada per un cos d'una crugia de dues plantes i coberta plana vers el carrer Gerardo Paadín, on se situa la porta principal, just en el centre de la façana i dues finestres, que es rematen amb arcs de mig punt de rajola a sardinell. I d'altra banda, la sala de sacrifici que ocupa la resta de la parcel·la construïda amb una nau amb coberta de dos faldons, sustentada per armadures.

 Com sol ser propi d'aquestes tipologies de l'arquitectura industrial, la façana presenta els materials vistos. En la part inferior, els llenços murals són de rajola, formant bandes horitzontals, mentre que el tram superior és de maçoneria carejada amb les juntes remarcades. Sobre ella se situa un entaulament, en el fris del qual s'inscriu un panell ceràmic amb la inscripció “Escorxador Municipal”. La part superior queda flanquejada per dues pilastres de rajola amb el llenç mural esquerdejat amb morter de ciment. Possiblement, aquesta rematada es dega a una intervenció posterior ja que no guarda cap tipus de relació compositiva amb el nivell inferior.
Aquesta instal·lació va cessar la seua activitat en 1985 i en l'actualitat ha sigut rehabilitat, d'acord amb el projecte de l'arquitecte Antonio Martínez Munsuri, i s'ha reconvertit en
Espai de Creació Jove.


Antiguo matadero municipal de Quart de PobletAntiguo matadero Quart de Poblet Espai Creació Jove Quart de Poblet

La importància de la xarxa de carreteres en el context de la modernitat va establir la necessitat del seu manteniment i millora. La ubicació de Quart als afores de València i al costat d'una de les vies destacada (carretera de Madrid) va fer que es construïra un edifici de vies i obres públiques.

Aquesta infraestructura es troba en l’Avinguda Antic Regne de València i encara avui està en ús. Des del punt de vista arquitectònic presenta dos espais. En la part posterior, un gran pati (que durant la guerra civil va albergar un refugi antiaeri) i diverses naus destinades a allotjar el parc de maquinària, vehicles de transport i materials. I al capdavant, un cos alineat a l’avinguda Antic Regne de València, format per dues crugies paral·leles a la façana de dues plantes amb coberta de teula àrab a dos vessants, que alberga oficines i habitatge del personal. Destaca una torre que marca l'eix de simetria de la façana i en ell se situa la porta d'accés en planta baixa, una balconada en el primer pis, i una finestra balconera rematada per un arc de mig punt en el segon.

Les façanes es caracteritzen per la seua sobrietat decorativa, concentrant-se l'ornament en els buits, en les seues reixeries de balconades i finestres, i en una placa que es col·loca sobre cadascun de les llindes de la planta superior, sostinguda per mènsules que fa el paper de cobrepersianes. En un dels costats s'obri la porta que dóna accés al pati interior on se situen les naus. En el centre destaca l'escut de l'enginyeria de camins canals i ports, envoltat de la inscripció Obres Públiques. El conjunt es remata per dues boles als extrems i al centre amb un frontó ondulant, decorat en el centre amb fulles de rocalla.

Edificio de oficinas COPUT Quart de PobletEdificio de Obras Públicas Quart de Poblet